Si tot art, tota tècnica, tot coneixement, necessiten una pedagogia, clar està que és necessària una pedagogia taurina per a entendre el per què de cada succés succeït en l’arena, tant més quant que la festa dels bous és en si un fet quallat d’història i de cultura; gens fàcil d’apreciar en els seus molts ingredients sense un aprenentatge previ. Els aficionats, autèntics estudiosos tauròmacs, són els que realment se senten preocupats per totes estes qüestions. L’ingredient essencial per a arribar a ser un bon aficionat és, com el seu propi nom indica, l’afició; més diria jo: la passió, la devoció. El bon aficionat mai creu saber el prou; li falten hores al dia per a empapar-se de fires i festejos i assistir a tertúlies i debats organitzats per penyes i institucions. A més, al bon aficionat li agrada estar al dia de les circumstàncies que rodegen la vida dels toreros en cada moment, i perdonar-lo o exigir-li segons meresca l’ocasió. El mateix li ocorre amb les ramaderies, de les que coneix la seua procedència, encast, morfologia i presumpte comportament. El verdader aficionat es preocupa, i així ha de ser, que els festejos seguisquen una via el més ortodox possible, dins dels marges legals i del reglament taurí. La majoria d’ells es van formar des de molt xicotets, anant de la mà dels seus majors als bous, i ara, d’ells depén que eixes ensenyances rebudes tinguen continuïtat en la seua descendència i també en nous veïns de tendidos que més tardanament han sentit l’atracció d’este apassionant món.
Però aficionats n’hi ha de diversos tipus. EL crític taurí Sánchez de Neira diu que uns s’autodenominen aficionats perque van sovint a les corregudes, però que realment no acaben d’entendre el que vine. Per a ells totes les sorts són iguals, i es paguen més de l’èxit que oferixen, encara que siga de casualitat, que del mode amb què s’executen. No aprecien les qualitats del ramat perquè, per molt que ho intenten, no les coneixen. Aplaudixen més el torero bullit que al destre intel·ligent -menys vistós- que es queda quet i sempre està ben col·locat. Este tipus d’aficionat es divertix i atén amb preferència a una cridòria en el tendido que a l’execució de la millor sort de l’art.
Hi ha una altra classe d’aficionats que saben el que veu, però a qui domina la passió. Són partidaris, quasi en exclusiva, d’un torero, a qui elogien constantment encara que alguna vegada cometa un error, i censuren a altres per més que ratllen a gran altura.
Finalment, hi ha aficionats intel·ligents que, a força d’anys, coneixen perfectament les condicions dels ramats, el toreig que requerixen i les qualitats que distingixen als matadors. Ser aficionat intel·ligent és verdaderament difícil i requerix coneixement de totes les sorts i del reglament, però sobretot un coneixement profund del bou brau fora i dins de l’arena per a poder valorar el més ajustadament possible el seu toreig. El bon aficionat no és torista ni torerista, sinó partidari del toreig en tota la seua extensió, que és la conjunció d’animal i destre en perfecta harmonia, una obra magnífica i inexplicable de dos voluntats vives unides en un sol moviment.
El millor consell per al neòfit que s’acosta al món dels bous és la teoria d’un altre gran crític taurí, Gregorio Corrochano, qui va afirmar amb encert que per a vore una correguda de bous és condició indispensable no perdre de vista el bou. És molt important el que fa el bou. On està el bou està la correguda. El que només mira el torero veu la mitat. Tot gira en l’arena al voltant del bou, que no sols és el protagonista, sinó l’objecte de l’espectacle. L’espectador que distrau la seua vista del bou, en aquella instant deixa de vore la correguda. Al mirar el bou, no sols veiem el que fa el bou sinó el que fan amb ell els toreros.
No és precisament esta màxima la que seguixen en la plaça els simples espectadors d’una correguda. A l’espectador, encara que en determinats casos tinga afició, li sol faltar la més elemental instrucció tauròmaca. Però realment, és l’espectador qui manté viva la festa. La minoria d’aficionats que trau el seu abonament en totes les fires de la seua ciutat no és prou perquè el negoci taurí siga rendible. Són els espectadors els que aconseguixen que es penge el tan anhelat cartell de “no hi ha bitllets” en les vesprades que actuen les figures de refogàs, pal·liant així, en la seua mesura, el dèficit produït en dies de menor fust. Així és que aficionat i espectador es necessiten un a un altre per a poder seguir disfrutant d’una cosa que, encara amb diferent grau de passió, agrada als dos.
El món del bou brau suposa l’1,5% del producte interior brut d’Espanya, i només en Sant Isidre, els bous han mogut enguany (1999) més de 4.000 milions de pessetes, sense comptar els negocis paral·lels. Però no existix, en cap partida oficial, un mínim pressupost destinat a impartir classes particulars per a la formació de bons aficionats. Així és que com el que alguna cosa vol, alguna cosa li costa, el que vullga convertir-se en “tècnic en la matèria” haurà de començar pel seu propi compte, com tota la vida. Un bon inici seria llegir-se “El Cossío”, molta paciència… i escoltar. Es deprén més escoltant que parlant; però ull, trien bé l’interlocutor, que siga un bon aficionat, d’una altra manera només els crearà confusió.
El bon aficionat ho és, com el torero, per vocació.
Cargando ...