El bou, en quasi tots els pobles que circumden la Mediterrània, des del bou Apis egipci, passant pel Minotaure cretenc, el bou trigenari de la Gàl·lia o els cèltics bous de Guisando, ha estat entroncat amb l’aparició de remotes civilitzacions.
Quasi sense cap dubte en la caça del bou per procurar-se aliment, aprofitar-se de les pells i inclús convertir les bèsties en instrument de treball, començà el que amb el temps seria la tauromàquia (lit. “lluita amb un bou”), ja que en tal combat-caça prompte descobririen els homes una sèrie de qualitats que fan del bou una festa apta per al toreig, la noblesa unida a la falta de malícia, l’abrivament cec encastat en la bravura, la corpulència i la constitució anatòmica que fan al bou poc elàstic per al bot, alhora que li produeix dificultats per a girar-se sobre si mateix, suggeriren als nostres avantpassats la idea d’esquivar les bèsties i d’ evitar les seues envestides. Al voltant del bou brau i en un context religiós i festiu s’articulaven celebracions de les quals la taurocatàpsia cretenca (botar damunt del bou agafat de les banyes) era la més representativa.
D’aquest remot passat, desacralitzat el seu primitivíssim context i oblidats ja els ignots sentits d’antany, ens queda solament el ritual lúdico-festiu, quan no tràgic, de les actuals corregudes. El fet que aquestes es produïren i pervisqueren a Espanya pot deure’s, tal vegada, a què el ramat fóra més brau que en altres latituds per les castes predominants, els tipus de past i les condicions climàtiques.
Els bous a Algemesí s’entronquen amb eixes primitives arrels del culte al bou, comuns amb altres molts pobles de la geografia valenciana i espanyola.
Anem a veure com han evolucionat formes, modes i maneres en els festeigs taurins de Algemesí, però com substrat radicular subjacent a la festa hi ha dos aspectes que quasi no han variat: el paper dels “carafalers” com motor i nervi de la festa i el paper sempre protagonista del poble d’Algemesí.
Cargando ...